21 anys, i el Mar del Nord davant meu.

Semblava impossible, el Mar del Nord, allà on acaba Escòcia i només hi ha aigua

Vaig escollir Escòcia perquè no m’agrada la platja, però aquella era diferent.

Era com un petit tresor que havia costat de desenterrar, una petita recompensa al regal de viatjar sense mapa ni rellotge.

28 d’agost i feia fred, increïblement feia fred.

Samarreta, jersei i impermeable.

Tot just queien les últimes gotes de pluja quan havia baixat del tren.

28 d’agost i la platja deserta: una família de pocs membres, un home amb el seu gos i jo, l’estudiant que sembla que s’hagués perdut, el que ningú no sap és que s’havia perdut amb tota la intenció.

Li dono les gràcies al marquès per fer-me anar-hi, per fer-me buscar aquella petita ciutat en un mapa, llençar el mapa i trobar la ciutat.

Des de l’estació feia olor a sal i es veien volar gavines.

Vaig enganxar els meus auriculars al fons d’un cistell, mentre intentava pagar a la caixa que un noi ros, no recordo si gaire atractiu, amablement m’havia indicat.

Ridícul a l’estranger, m’estic superant.

I després vaig buscar el mar, i em vaig perdre.

Vaig fotografiar un parc, no hi havia ningú.

Gavines.

Vaig seguir persones, soles, d’altres amb gossos.

Olor de mar. Un camp de golf.

Un camí llarg, potser no té final. Jo no tenia mapa.

El cel amenaçava més pluja, la temperatura no feia pas per agost, en qualsevol cas, no per l’agost tradicional de casa.

Aquest agost era definitivament millor.

I al final del camí….el mar.

L’Scurdie Ness a la dreta, més platja a l’esquerra i uns rocs estirats sobre la sorra.

Potser veig Suècia…o Dinamarca. Potser això no és com Menorca i no veig res.

Echo and The Bunnymen s’estaven bevent la bateria de l’ipod.

The Cutter.

http://www.goear.com/files/external.swf?file=f6c4a0b

És la cançó amb que he complert els 21, Montrose és la ciutat on he complert els 21, tot mirant el mar, a Escòcia, intentant veure Suècia, o Dinamarca, veient l’Scurdie Ness.

Potser una de les coses més curioses de viure a Escòcia és la fal·lera que té tothom per preguntar si és cert que van pels carrers vestits amb faldilla; o si és cert que plou cada dia i els escocesos no saben si el cel és blau o definitivament gris, o si van tot el dia tocant la gaita pel carrer.

Aquí va la veritat.

Sí, és cert, porten faldilla, a Escòcia en diuen Kilt, però és més aviat un vestit per a ocasions molt concretes, com per exemple casaments. És una imatge realment emocionant veure tots els homes vestir els kilts, i ho diu algú que, guiada per l’esperit voyeur de tot periodista, també conegut com a esperit de portera, ha tafanejat en un parell de casaments, un a Glasgow i l’altre a Stirling. Les dones no vesteixen cap vestuari especial, bé, sempre que no tinguem en compte les dues rosses que anaven vestides d’angelets molt sexys, amb ales i tot, per la catedral de Glasgow. Els homes, en canvi, són un altre món, vesteixen camisa blanca i americana, el kilt amb l’sporran (moneder de pell que es duu agafat a la cintura), mitjons blancs de llana fins els genolls, i sabates. És una imatge curiosa per als que ho veiem amb ulls estrangers, però això no li resta gens d’encant.

Sí, és cert que plou força, però no és veritat que plogui cada dia o que sempre estigui ennuvolat. La tradició a Escòcia és riure de les previsions meteorològiques perquè tothom sap que mai no l’encertaran. A casa, mentre sopàvem (a les 6 de la tarda) veient l’informatiu, fèiem travesses de quina seria la previsió. És ben veritat que en alguna ocasió l’havíem encertat, bé, havíem coincidit amb el meteoròleg de torn de l’ITV1 o de la BBC, perquè amb el temps mai es coincidia. A Escòcia, com a mínim a Glasgow, cada dia pot fer de tot, de fet aquesta és la norma; pot ploure una estona, sortir el sol, fer fred, una mica de calor, etc… i mentrestant tu ja no saps si treure’t roba, posar-te’n o obrir el paraigua per sortir volant (paraula, és possible volar).

No, no van tot el dia tocant la gaita pel carrer però si és veritat que en nombroses ciutats és molt fàcil veure gaiters tocant per guanyar-se unes lliures. És també molt probable topar-se amb alguna celebració, amenitzada sense excepció per un gaiter tocant la bag pipe. Molts consideren que és una música malenconiosa, potser és cert, però és l’única que ha aconseguit fer-me treure els auriculars mentre faig fotografies.